risc

La vaig veure. Just a la vora, mirant l’horitzó. Estava sola i, malgrat això, no em vaig atrevir a saludar-la. Vaig pensar que el seu posat melancòlic i la seva soledat eren un avís per a mi, un senyal per prendre una determinació. I la vaig prendre.

Un cop a casa, no vaig fer res de l’habitual. Vaig desfer-me de les presses, em vaig ficar al despatx i em vaig fixar l’objectiu de no sortir de l’habitació fins a fer el que m’havia conduït directament allà.

Em vaig posar a escriure-li. Li vaig explicar la meva por, que ningú, ni tan sols les persones més properes, coneixien. Em feia pànic el seu rebuig. Des que la vaig conèixer a l’institut i vam arribar a ser amics, dels millors. Me’n vaig enamorar des del primer cop d’ull, el primer dia de classe, quan ningú coneixia ningú i tots estrenàvem centre, aula i companys. Tot nou, tot sense tocar per a cadascun de nosaltres.

Vaig tenir la sort que ella i jo fóssim molt semblants. Vam congeniar de seguida i vaig ser feliç amb cada aspecte nou que descobria en ella, que dia rere dia m’anava agradant més. Un dia va passar el que era d’esperar: em va explicar que havia coincidit al bus amb un noi que li va encantar. No s’havien vist mai, però durant el trajecte no van deixar de mirar-se. Quan van baixar a la mateixa parada, quasi, quasi es van fer inseparables.

El món se’m va enfonsar després de sentir la notícia. Vaig voler pensar que, si ella estava bé, jo també ho estaria, i que desitjava el millor per a ella. Vam seguir sent amics. Mai no em va deixar de costat pel seu xicot. Fins i tot sortíem tots tres i ens ho passàvem bé junts. Coincidíem en moltes coses, i m’hi vaig resignar. No sempre tens el que desitges. Va acabar l’institut i tots vam seguir camins separats, encara que sabíem més o menys com li anava la vida als altres.

Fins avui. Això que escric serà la meva confessió, la que havia d’haver deixat anar en el seu moment. Em feia por el seu rebuig, sí, ja ho he dit. Però veure-la sola i tan maca, després de tant de temps, m’ha provocat aquestes ganes d’escriure. Així que no defalliré, acabaré aquesta carta i la duré a la bústia. N’assumeixo les conseqüències. 

Que un bon repte us acompanyi el 2019. Bones Festes!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

PAH Viladecans informa: Herencias envenenadas

Las deudas hipotecarias no se heredan de padres a hijos a menos que seamos acabadores de crédito hipotecario, tenido en cuenta que si aceptamos la herencia aceptamos también las deudas que pudiera tener el hipotecado.

Si en un procedimiento hipotecario pedimos un abogado de oficio y nos lo niegan porque la vivienda habitual o no estamos en este momento empadronados en ella no podemos volver a pedir un abogado de oficio por el mismo procedimiento, deberemos de pedir uno al departamento de Justicia de la Generalitat de Catalunya, calle Pau Claris 158, presentando todos los documentos que hagan referencia a nuestra petición, empadronamiento, recibos de la luz, agua, gas, etc.

Si estamos afectados por cualquier listado de morosidad Raí Asnef o cualquier otra y queremos saber las entidades bancarias, debemos de ir al Banco de España y decir a los servicios de seguridad que queremos un informe de morosidad, están en la planta principal, es gratuito y solo hace falta nuestro DNI el informe es inmediato.

En el art. 36 nos dice que las deudas contraídas con Hacienda prescriben a los cuatro años, si es que en ese tiempo no hemos recibido ninguna comunicación.

El art. 1.967, 4/C nos dice que pasados tres años no podrán ser reclamados recibos de luz, agua o telefónica, a menos que durante estos años se hayan puesto en contacto con nosotros.

El art. 3, 1.966 cc nos dice que para reclamar pagos de alquiler o arrendamientos o de pensiones de alimentación son cinco años.

Art. 1.966 cc para deudas generadas entre particulares o entidades bancarias 15 años y para hipotecas 20 años.

Art. 39, 2015 cualquier procedimiento solicitado por el interesado a la Generalitat y ayuntamientos la respuesta será de tres meses ampliados a seis sino hay respuesta falla en favor del interesado.

Esto es la teoría y la práctica... desde luego... si tienes alguna duda acude a un abogado o PAH de Viladecans. Nos reunimos cada martes en el edificio Edelia Hernández, Escuela de Adultos.

Te lo explicarémos más sencillo y te ayudaremos. Y sobre todo, precaución con las herencias.

PAH de Viladecans

Trist desenllaç pel Poliesportiu Centre

Durant el passat Ple de novembre es va formalitzar la venta dels terrenys del Poliesportiu Centre. Com si fos una subhasta, el concurs de licitació l’ha guanyat la promotora que ha ofert més diners pel terreny. En concret, 7 milions d’euros que no inclouen cap metre quadrat d’habitatge protegit, ni un centímetre per a equipaments. Aquesta venda, doncs, esdevé un dels darrers exemples més flagrants, simptomàtics del que des d’ERC fa temps que venim advertint: el govern de Viladecans està convertint l’Ajuntament, la casa de tots, en una promotora immobiliària. 

Cal recordar que la intenció inicial de l’equip de govern era construir un edifici de 8 plantes, quan el Pla General Metropolità estableix PB+4. La pressió dels veïns més afectats i la d’ERC, juntament amb algun altre grup municipal, va comportar una rebaixa de l’alçada a 6 plantes, però l’impacte visual continuarà sent important. Hi haurà aparcament soterrat, superfície comercial en planta baixa... Però, insisteixo, ni un sol pis d’habitatge protegit ni espai per a equipaments. 

Per acabar amb aquests casos, durant el Ple de setembre des d’ERC vam pactar una moció –aprovada després del concurs de licitació– amb el govern per tendir al 30% de pisos de protecció oficial en totes les futures promocions. Encara no és una clàusula obligatòria com ho serà a Barcelona (s’està plantejant també al conjunt de l’Àrea Metropolitana), però des d’Esquerra hi continuarem treballant.  

Però... recordem per què van dir que calia enderrocar el Poliesportiu. El principal motiu esgrimit en el seu dia -finançar el complex esportiu Pòdium- sempre l’havíem qüestionat, però ara encara té menys sentit quan el deute bancari es va liquidar a principis d’enguany. Intercanviar l’ús del terreny del Pavelló Centre cap al Pòdium i fer creure als veïns que era una imperiosa necessitat vendre aquesta illa per pagar el centre esportiu de la Torre Roja ha estat de traca. Hem perdut un recinte històric i estimat al casc antic, un barri mancat de serveis públics, per deixar pas a l’enèsima promoció immobiliària. 

Ah! Me’n descuidava. Ara ho justifiquen perquè gràcies als diners que  treuen de l’operació arranjaran l’edifici de la Torre Modolell, entre altres accions vinculades al patrimoni encara sense concretar i que, ara per ara, són paper mullat. Fa molts anys, moltíssims, que reclamem la consolidació, reforma i dignificació del conjunt  de la Torre Modolell i els seus jardins. No seré pas jo qui critiqui que per fi es posi fil a l’agulla. Ara bé, és trist que es faci amb uns diners que han aparegut per carambola amb l’enderroc d’una instal·lació pública molt arrelada a la ciutat. Així no. 

Bàrbara Lligadas

Los Servicios Sociales en Viladecans

Los servicios sociales de Viladecans atienden cada vez a un número más elevado de personas y familias a las que la crisis ha golpeado fuertemente, y lo hacemos con casi los mismos recursos humanos que años atrás.

De manera que hemos tenido que aumentar los esfuerzos de los profesionales y los recursos económicos destinados a paliar sus efectos que como siempre, han afectado de manera más fuerte a las personas en situación más vulnerable y que se han agravado con la precarización de los puestos de trabajo.

Esta crisis no ha sido como las demás, y aunque dicen que hemos salido de ella  no es verdad, ya que con la Reforma Laboral del PP, a pesar de que parezca que el paro baje, sabemos que hay sectores de la población que no consiguen encontrar trabajo, y lo que  encuentran es muy precario y con sueldos muy bajos por tanto siguen requiriendo de los Servicios Sociales para salir adelante.

Actualmente atendemos a casi 12.000 personas al año, y hace 10 se atendían entre 3.000 y 4.000. Otro dato importante es el presupuesto de Servicios Sociales que ha pasado de 774.881 € a 2.288.958 €, lo que demuestra que es una de nuestras máximas  prioridades dentro del equipo de gobierno, ya que este departamento ha sido dirigido por regidores y regidoras de ICV-EUiA durante 12 años.

Las problemáticas de las personas atendidas son de todo tipo: económicas, laborales, sociales, de vivienda, problemas de salud mental, dificultades en la escolarización, drogodependencia,  discapacidad, dependencia y maltrato.

De las ayudas económicas de los servicios sociales municipales podemos destacar los productos básicos de alimentación, higiene personal, ropa, ayudas económicas para evitar el desahucio o conseguir vivienda si este se produce, así como ayudas para suministros básicos (luz, agua, gas).

También cubrimos para aquellas personas en riesgo de exclusión, ayudas por necesidades sanitarias no cubiertas por la seguridad social: gafas, dentista, audífonos, aparatos ortopédicos, pagos puntuales de residencias de gente mayor, etc. Para la infancia y jóvenes, ayudas para libros y material escolar, ayudas para actividades extraescolares y becas de comedor escolar no cubiertas por el consell comarcal. 

Estamos impulsando la unificación y modernización de los Servicios Sociales en la Masía de Can Palmer para dar una respuesta más integral y un mejor acompañamiento a las personas usuarias. Haremos una inversión importante en la Masía para culminar la unificación y conseguir  que se dignifique más el servicio prestado.

Uno de nuestros objetivos principales de esta legislatura es el derecho a la vivienda: parar o retrasar todo lo posible los desahucios y encontrar vivienda a precio asequible para personas con riesgo de quedarse sin casa, es cada vez más difícil con los aumentos desmesurados del precio del alquiler.

También evitamos los cortes de luz, agua, y gas a las familias que no pueden hacer frente a los gastos de los recibos y ayudamos a hacer frente a las situaciones derivadas de la pobreza energética. Para ello, nos coordinamos con Medio Ambiente donde está funcionando el Punto de Atención a la Pobreza Energética, en el tema del agua hemos firmado un Convenio con Agbar para evitar cortes del suministro y la entrada en lista de morosos. 

Uno de los grandes servicios que prestamos y que más puestos de trabajo genera es el Servicio de Atención Domiciliaria, es al que más presupuesto de servicios sociales dedicamos, ya que se ha ampliado un 43% estos años. Estos servicios ayudan a garantizar la dignidad de las personas que deciden quedarse en su casa o esperan plaza para una residencia.

Recientemente hemos sacado adelante la Guía local  para hacer frente los maltratos a la gente mayor que se ha presentado a la ciudadanía el pasado 27 de noviembre que era otra de nuestras prioridades para prevenirlos y para abordarlos lo antes posible.

Daniel Gutiérrez Salgado

Regidor de Serveis Socials

Podem Viladecans “reloaded”

Molts són els reptes que se’ns plantegen a les esquerres arreu, i en particular a Viladecans. Podemos al municipi acabem de viure unes primàries a la secretaria general i encarem els propers temps amb energies renovades. Porto tres any i escaig vivint al poble i la tasca que se m’ha confiat com a secretari general m’honora. Haig de dir que no ha estat un repte (ni mèrit) personal, sinó que he estat animat i recolzat en tot moment per les companyes del Cercle per renovar una executiva que ha patit dificultats per estabilitzar-se a Viladecans (i a molts altres llocs, sense que soni a excusa, és la realitat), però que estem segures que venim a aportar solucions i bon tarannà.

Personalment m’agrada explicar de mi mateix que actualment sóc professor de FP d’informàtica a Cornellà, dedicació que estimo amb passió tant en la part tècnica com a enginyer i com a docent, i que em permet impulsar el programari lliure, un paradigma alternatiu no només per al software sinó  per al coneixement en general. En el camp ideològic sempre m’ha interessat la política, però no he militat mai enlloc fins que aparegué Podemos allà el 2014 i aquesta colla d’intel·lectuals de la universitat i del carrer i alhora activistes del 15M com Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez i Íñigo Errejón ens van fer saltar de la cadira a moltes. El primer repte fou les municipals del 2015 on vaig participar al meu poble natal, Manresa. El partit va prendre l’opció de la prudència, no presentant-se oficialment en cap municipi, tot i que va permetre que els militants ens organitzéssim en candidatures municipals sense el nom de Podemos. Aquesta opció va ser controvertida i en ella rau alguns dels problemes arrossegats. Som una formació molt jove, quasi cinc anys, i que ha tingut un èxit fulgurant mercès el prestigi d’aquests primers lluitadors i arquitectes d’un engranatge tan complicat com és un partit polític. Es va optar per no arriscar aquest incipient prestigi sense haver tingut temps de formar adequadament les bases per poder dur a terme el que anomenem la nova política. Durant aquests anys el partit s’ha estabilitzat, no sense dificultats, i hem après a aportar aquests principis en els que creiem fermament: transparència i empoderament. Participació per sobre de la representació, assemblearisme, sou dels càrrecs públics en funció del SMI, feminisme, no acumulació de càrrecs, la no-professionalització de la política i uns mecanismes que ens permetin ser aquesta eina d’empoderament del poble i que eviti la desconnexió de la classe política transformant-la en casta.

Vull en aquesta primera publicació donar les gràcies a tota la gent que ha treballat i ha aportat a Podem Viladecans (no diré cap nom perquè me’n deixaria molts) ja sigui com a càrrecs orgànics, a les regidores de les diverses candidatures municipals, als assistents a les assemblees, els que han penjat cartells i lluitant en aquella parcel·la del seu món on hi ha posat tot el cor, i que potser no sempre s’ha sentit escoltada o recolzada. Fer una eina com Podemos no era tan fàcil com ens va semblar quan vèiem a Pablo Iglesias combatre Inda o Marhuenda a La Sexta, però ens va encendre la guspira, i estic molt agraït de poder continuar la tasca que tanta gent ha iniciat des de zero a Viladecans. Espero contribuir amb el meu granet de sorra a fer realitat les polítiques del canvi al nostre Ajuntament.

Anirem desgranant els reptes durant els pocs mesos que ens queden fins el gran repte que suposen les eleccions municipals del 2019, però com a avançada podem dir que l’ascens del preu de la vivenda, en particular la de lloguer, segueix sent al centre, juntament a d’altres polítiques esperançadores que s’han dut a terme als Ajuntaments del Canvi com la implantació de BE, la nova elèctrica municipal de Barcelona que ens podria abastir d’energia a preus raonables i que aparti d’una vegada els oligopolis i les portes giratòries.

Enric Mieza

2019, deu anys de Mamut de Viladecans

A la Festa Major d’Hivern de fa ja deu anys, l’Associació Viladecans Punt de Trobada va organitzar un debat entorn a les festes i més concretament a la Festa Major d’hivern. Aquest acte va ser la llavor del que seria la Coordinadora d’Entitats del Mamut que es constituiria durant el 2009.

Deu anys després la CEMV (Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans) s’ha fet part activa del moviment associatiu de la nostra Vila i els seus mamuts formen part de l’identitat col·lectiva de Viladecans. Aquest any 2019, que està a punt de començar, des de la CEMV es vol celebrar que arribem als deu anys fent festes i ajudant a dinamitzar les festes majors. I ho volem fer reforçant les nostres activitats en un sentit qualitatiu.

Al començaments de gener (11 de gener, 19h, Ateneu Pablo Picasso) es farà un acte públic que serà la presentació d’aquest desè aniversari però també per analitzar el recorregut i les perspectives.

Una setmana més tard, en la Festa Major d’Hivern, torna el Fest’hivern019. 

Una altra edició del joc ¿Coneixes Viladecans? tindrà lloc el divendres 18 de gener, a partir de les 20h, a Can Xic.

I el dissabte 19 de gener, es vol començar amb un mercat d’Arts i Oficis per continuar amb la Cercavila d’Entitats que tornarà a portar els Mamuts, el Cadefoc, gegantons, capgrossos, castellers i acompanyats, si és possible, per un convidat molt especial «Le Poulain de Pézenas» del sud de França. 

El Poulain és un poltre construït en fusta l’any 1226 i el va regalar al poble de Pézenas el rei Lluís VIII per tal que en gaudís. El 1981 es va constituir la colla Les Amis de Pézenas. El 1983 es va reconstruir amb alumini i va viatjar a l’Índia. El 2005 és declarat per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El 2006 participa a la ronda de gegants de Steenvorde, al nord de França. El 2014 l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya li concedeix el Premi “Best” Especial a la Tradició. El Poulain, sovint està present a moltes festes populars del sud de França. 

Tot acabarà en un concert-vermut a la Plaça de la Vila organitzat per Rudemon.

Durant la resta del 2019 hi haurà més activitats festives, les ja pròpies de la Coordinadora i alguna sorpresa. No us les perdeu.

Deu anys no son gaires però tingueu per segur que han estat molt intensos i que la CEMV pretén que siguin molts més anys, els que pugui treballar per millorar la nostra Vila.

Miguel de la Rubia

No és no

No hi ha un dia per la “No violència”. 

Són tots els dies, per una “No violència”

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Quan la teva careta caigui, cauràs tu

No li diguis “t’estimo” amb la careta en el teu rostre;

no li diguis “et vull” per tenir-la als teus peus;

no li diguis “et desitjo” per ser el seu amo;

no li donis il·lusions ni somnis inassolibles;

no la sedueixis amb paraules embriagadores

només per tenir-la en la teva bruna obscuritat

desposseint-la de la seva ànima.

Això no et fa un ésser meravellós ni genial,

tan sols un agressor dèspota, roí i miserable

i al final, la teva companya serà la teva amarga solitud.

No m’acariciïs amb paraules defectuoses

No em facis promeses incompletes perquè m’il·lusioni amb elles,

m’entusiasmi i tingui esperances per després trencar-les.

No m’enlluernis amb paraules suggeridores perquè senti simplement 

l’admirable i no vegi en elles com m’engalipes amb la teva diplomàcia.

No m’entabanis amb els teus gestos de galant, ni et dobleguis cap a mi,

si no va a aixecar-me quan el meu cos s’esvaeixi.

No em parlis d’un futur quan no saps viure el present amb paraules seductores.

No em diguis a tot que sí, si el teu final és canviar la teva individualitat i deixar-me nua de la meva pròpia paraula.

No em lliuris el teu amor perquè jo t’ofereixi el meu per estripar el meu cor.

No m’enlluernis, entabanis, parlis, diguis, lliuris amb promeses incompletes.

Trenca aquest silenci. No et pot trencar la veu.

Aquest mar de llàgrimes en el meu rostre afligit

ja és massa gran, i no vull ofegar-me en ell.

Aquest mar de llàgrimes que envolta el meu ésser,

ja és massa ampla i no vull que m’escanyi els mots.

Aquest mar de llàgrimes que s’emporta els meus sentiments

ja no m’engolirà més els meus dies callats.

Avui obro aquesta porta fermada per les cadenes,

subjectada per la bena invisible, i unes mans

curulles de mala conducta, i començo a ser una persona.

La millor lluita és la teva independència

Que ningú t’aixafi les ales

vers la teva llibertat,

emprèn el vol que només pots fer tu

per poder ser lliure.

El teu cos no vol la seva opinió.

No hi ha un dia per la “No violència”. Són tots els dies, per una “No violència”.

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Nati Regàs

Actuem! contra les violències masclistes.

Amb aquest títol, el 30 de novembre passat les dones d’ICV i EUiA van organitzar a Ca n’Amat un acte per commemorar el dia contra la violència de gènere: Amb dansa, poesia, imatges, pintura en directe. Una passada! Us en deixo unes quantes fotografies com a record, i un parell de poemes.

Mercè Solé 

La mentira

Cada día se hace más invisible, 

pero ella piensa que más fuerte.

Él viene y le pega,

le miente,

le desdice,

le quita la saliva

con cuchillos en las manos.

Hasta cuándo resistirá 

su cuerpo diminuto…

Llega cierta noche

embriagado de alcohol.

Las cejas y los brazos

drogados de cerveza.

No se da cuenta,

su cerebro se agiganta.

En la fría madrugada…

un rostro sin nombre,

una voz descarnada

entre sangre y lágrimas.

Micaela Serrano

Del poemario “Vientos Azules”, Parnass

Isabel-Inés Pérez va dansar per a tots nosaltres de forma extraordinària. 

Núria Càtedra pintà en directe

I Katy González va exposar un estudi sobre les dones del Guernica.

El trànsit a Viladecans

Sis de la tarda tornant de la feina, paro a posar benzina al carrer Segle XXI, estic cansat, tiro cap a casa al carrer Sant Marià i tardo 45 minuts. Aquest matí pels volts de les 9 n’he tardat uns 25 més fent el sentit contrari. N’estic fart”.

“Fem el cafè abans d’entrar a l’Hospital de Bellvitge i em pregunten els companys per què sempre arribo nerviosa, jo els explico que cada matí la mateixa història, el bus 86 o 87 tarda 30 minuts només en anar de l’avinguda de la Roureda on visc a la carretera de la Vila, cada dia el mateix trànsit. I un dels companys, que també és de Viladecans i viu a Torre Roja, ens comenta que cada tarda sol trigar de mitjana 40 minuts des de carretera de la Vila a Jocs Olímpics. L’avinguda Francesc Macià sempre va col·lapsada igual que Josep Tarradellas. “Això és insostenible”, es queixen tots.

Aquests són només alguns exemples reals dels problemes de mobilitat a Viladecans, n’hi ha molts més, i quan ho planteges a l’equip de govern (PSC+ICV) et pregunten tot rient d’on ho has tret tot això, com has fet l’estudi i amb quina mostra has fet l’estadística per determinar que hi ha problemes de trànsit. És evident que només cal preguntar als usuaris i consultar de tant en tant el Google Maps per comprovar com destaca el color vermell en algunes vies i et marca els tempos. Els veïns estan cansats i volen solucions, perquè aquests congestions són cròniques, inacceptables i generen més contaminació.

Els municipis com Viladecans tenen un Pla de Mobilitat Urbana (PMU) per configurar les estratègies de mobilitat sostenible, l’últim aprovat el 2015 amb dades de 2011. De fet, és el document de treball bàsic que defineix les estratègies a seguir per reduir la mobilitat de vehicles privats i potenciar el transport públic. L’objectiu final és millorar la qualitat de vida dels habitants. Cal aprovar un nou PMU el 2021 i l’any de recollida de dades pel proper anàlisi és aquest 2018. Per això des del grup municipal d’ERC hem reclamat al Ple de novembre que es posi fil a l’agulla i s’analitzin els problemes de trànsit que pateixen diàriament molts conductors, empitjorant l’aire que respirem. Calen solucions reals per als problemes reals.

El PMU 2015 ja assenyalava l’avinguda de la Generalitat, el carrer de l’Agricultura, l’avinguda Francesc Macià i l’avinguda de l’Estatut (C-245) com a vies més conflictives, i els accessos a la ciutat des de la C32 com a vies i interseccions interiors a la ciutat afectades per índexs de saturació per sobre del 75 %. Actualment hauríem d’afegir en aquest llistat el carrer Marià Sanjuan, la carretera de Sant Climent o l’avinguda Josep Tarradellas, entre altres.

Resoldre tots els problemes de mobilitat de Viladecans és obvi que no correspon només a l’Ajuntament, perquè si l’Estat acabés les obres de la C32 a Sant Boi no hi hauria tants problemes per accedir a l’autopista al matí i si els trens s’aturessin amb la freqüència que mereix una població de 65.000 habitants també es reduiria el trànsit. S’ha de dir que quan els trens s’aturin com toca –quan el Ministeri d’Interior acabi les obres del Corredor del Mediterrani a Vandellòs– necessitarem un pàrquing de l’estació més gran per incentivar els trajectes en tren. 

També cal tenir en compte que les dades per a l’anàlisi de l’actual PMU es van prendre el 2011, en plena crisi econòmica i, per tant, quan els desplaçaments es van desplomar.

A més, el PMU 2015 només té en compte com a sectors urbanístics i equipaments previstos en els propers sis anys (fins el 2021) el Pla parcial de Ca n’Alemany i el Pla de Llevant, i no té en compte el nou bloc d’habitatges a l’antiga fàbrica de les Panes (més cotxes a Francesc Macià), la reforma del Polígon Industrial Centre, l’outlet, la transformació del sector Roca, els habitatges a l’antic Poliesportiu Centre, la segona fase de la Plaça Constitució (més pisos, més trànsit i més densificació a la Montserratina, on ja hi ha un problema greu d’aparcament), els pisos de la prolongació de Pere Masallach... Estem parlant de molts habitatges nous i, en conseqüència, d’un increment molt considerable de la mobilitat en unes zones amb una concentració ja desmesurada de trànsit, com seria Montserratina i Barri Antic. Construir massivament i treballar sobre documents amb dades actualitzades el 2011 no ens poden donar una visió real i de conjunt de la mobilitat a Viladecans. Calen solucions ja.

I no ens serveix el que ens recomana l’alcalde Ruiz a molts com jo: que busquem feina a Viladecans els que hem d’anar a treballar cada dia a Barcelona o fora de la ciutat. Com quan diu que no fa falta una piscina municipal descoberta perquè ja tenim quilòmetres de platja.

Myriam Moysset 

El projecte ACULL va caminant

El projecte ACULL de Càritas, coordinat amb el Pla d’Inclusió de l`Ajuntament de Viladecans, va fent camí, amb un gran èxit de participació i acceptació per part de més de vint senyores magribines. Quinzenalment les coordinadores de l`Ajuntament, Verónica i Encarni, juntament amb les voluntàries de Càritas organitzem trobades amb diferents objectius: hem visitat el mercat central de la vila, vàrem fer un taller de panellets, hem fet una visita informativa a l’OMIC, entre d’altres, activitats inclusives per conèixer alguns dels serveis d’utilitat per al seu dia a dia i així introduir-les a les nostres tradicions, cultura... És un donar i rebre que les enriqueix i ajuda a entendre la seva mainada que ja ho viu a l’escola.

Són persones molt agraïdes, atentes a les explicacions, indicacions o suggeriments que els puguem transmetre, de tota manera sempre aprenem totes plegades, passar amb poc, aprofitar el màxim qualsevol cosa ens fa pensar i reflexionar que potser nosaltres ho tenim tot i no ho percebem, per tant facilitant i garantint les condicions necessàries per el desenvolupament integral, i així desenvolupar-nos com a societat.

Bon Nadal a tothom!!!

Montse Pastor

Llars residencials i pisos tutelats, ja

Festa de la Diversitat 2018 a Can Xic, amb Asdivi, l’Associació
per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans.

Miro enrere i veig que portem massa temps reclamant la construcció de pisos tutelats i llars residencials per a les persones amb discapacitat intel·lectual de Viladecans. No és just que sent una ciutat tan ben dotada d’altres instal·lacions, li manquin aquestes. El nombre de persones amb diversitat funcional és molt alt i l’envelliment dels seus cuidadors i cuidadores és evident.

Una de les reivindicacions més reiterades que s’ha fet des d’ASDIVI ha estat aquesta: preparem-nos per afrontar el futur dels nostres familiars. He anat veient com el pares que s’anaven fent grans i no podien tenir cura dels seus fills, s’havien de fer a la idea per a aquest despreniment del que més t’estimes. Però al dolor per l’abandó de la llar familiar del seu fill o filla, s’hi afegia que el vincle amb ell/a es perdia quasi totalment. Les llars residencials i els pisos tutelats són fora del nostre municipi a la mateixa comarca, o més lluny encara, en una altra. 

Els pares de persones amb discapacitat sempre tenim aquesta llosa a l’esquena: “¿Què serà de tu quan jo no hi sigui?”. Però és quan t’arriba una malaltia seriosa sense avisar, quan salten totes les alarmes. Et trobes desorientat, més fràgil i vulnerable que mai. Si el nostre consistori tingués previst algun pla estratègic immediat per cobrir aquestes necessitats, els ciutadans més indefensos se sentirien protegits i els seus familiars no patirien pel seu esdevenidor.

¿No trobeu que ja hem tingut prou en passar tota una vida darrere el nostre/a familiar? ¿Ara que ens fem grans, no ens caldria la recompensa de tenir-lo fora de casa, però a prop? No us imagineu el goig que seria trobar-lo als espectacles, celebrant les mateixes festes... gaudint de la que ha estat la seva ciutat, en definitiva. Podríem visitar-lo sovint, convidar-lo a casa a compartir un àpat, acompanyar-lo al metge si calgués... Tot seria més fàcil sense haver d’agafar transport o haver d’emprendre un llarg viatge. 

I aquesta reclamació no és una qüestió només dels familiars de persones amb discapacitat, sinó que ha de ser una reivindicació de tota la ciutadania. Sent més individualistes cada dia, no canviarem el món. Estem més interrelacionats del que ens pensem. Depenem molt més del benestar de l’altre del que albirem. 

Si no em commou l’altre, no podré ser plenament feliç. Cal que hi hagi la unió, el compromís i la solidaritat que hi havia en altres moments de la història de la ciutat. Moments com la Vaga de la Roca, en què la comunitat obrera s’alçava a defensar les causes justes i encara que fos d’una minoria, aquesta era de la de tots. 

Ara que arriben les eleccions municipals m’agradaria que aquesta reivindicació encapçalés els programes dels partits polítics. Des d’ASDIVI ja no volem promeses, volem accions. Estem farts de quedar bé a la foto i després que tot quedi en fum. Exigim que s’escoltin les nostres demandes i que es trobin respostes ràpides i eficaces a un problema que s’arrossega ja fa massa temps sense solucionar.

Mercè Ginés

Jaume Muns, Premi d’Arts Visuals del Baix Llobregat

El passat dia 16 de novembre va tenir lloc, a Sant Just Desvern, l’acte de lliurament dels X Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, que atorga el Centre d’Estudis Comarcals. I la bona notícia per a tots nosaltres és que el premi Antoni Serra d’Arts Visuals va recaure en el conegut fotògraf viladecanenc i membre del consell de redacció de Viladecans Punt de Trobada, Jaume Muns González.

Realment, no cal que ens esplaiem aquí explicant els mèrits del Jaume, perquè són prou coneguts de tots plegats, i que a més continua oferint-nos cada mes, a l’última pàgina d’aquesta revista, les seves fotos que ens recorden el nostre passat més viu. I també podem congratular-nos d’un altre viladecanenc que ha estat reconegut en aquests premis, encara que només com a finalista: el lluitador obrer Manuel González Fernández, finalista del premi Joan García Nieto, de Compromís Cívic. Felicitats!

Per acabar bé l’any

La situació que estem vivint, tant a nivell nacional com internacional, és plena d’incerteses. Acabarem l’any veient com guanyen terreny a tot arreu les posicions més intransigents, més poc respectuoses, més totalitàries. I a casa nostra, a més, veurem com resulta molt difícil trobar punts en comú que permetin acords sobre com ha de ser el nostre futur.

Nosaltres creiem que tot el que ens està passant ens hauria de fer aturar i reflexionar amb calma sobre cap on volem anar, com s’ha de construir un camí de dignitat per a tots aquí i arreu, quines raons hi ha en les posicions dels que pensen diferent... Però això no és fàcil, sembla que tot ens convidi a aferrar-nos a unes quantes idees simples i no pensar gaire més enllà.

Quan es publica aquest número del Punt de Trobada estem tots immersos en l’atabalament previ a les festes, i veiem com per tot arreu ens bombardegen amb crides al consum, incitant-nos a gastar en tota mena de productes, com si el nostre benestar personal i familiar s’hagués de mesurar per la quantitat de coses que adquirim. Potser, aquesta gran quantitat d’incitacions a consumir, a més de tenir com a objectiu l’enriquiment dels qui controlen les grans marques i els grans negocis, en té també un altre, d’objectiu: tenir-nos entretinguts, i potser a vegades obsessionats, perquè no ens aturem a pensar sobre la vida, sobre el món, sobre quines coses valen la pena i quines no.

Des d’aquesta revista, voldríem convidar-vos i convidar-nos a fer això que dèiem abans: aturar-nos a pensar. 

Us desitgem a tots unes bones festes, i que l’any acabi mirant amb la màxima atenció la realitat del nostre país i del nostre món, amb ganes d’aconseguir una vida més digna per a tots. I que tinguem un feliç 2019.