Coral del club de jubilats i pensionistes de l’Alba-rosa

 La Coral del Casal de l’Alba-rosa va començar sobre l’any 2013, que és quan es va crear per la inquietud d’un grup de socis que desitjaven tenir una activitat de tipus cultural. 

A partir d’aquest moment hem estat fent actuacions en diferents llocs de Viladecans, com residències de gent gran Tres Magnòlies, Albarrosa1, Albarrosa2, al centre de dia Frederica Montseny com també en els actes de Festa Major d’estiu de Viladecans, i hem estat convidats per la Coral la Lira per cantar Nadales a l’església de Sant Joan.

La veritat és que estem molt satisfets per poder fer passar una bona estona a les persones. 

Assagem tots els dilluns de 17.30 a 18.30 al Casal d’Alba-rosa. Convidem a qui vulgui conèixer-nos i si ho desitja participar amb nosaltres en aquesta activitat.

Maria Comas

Tot un imperi i un titella

1

La llum crepuscular ha encès la meva pensa

i m’ha fet mesurar l’oreig que em mou la vida,

i l’íntim lliurament per fer-la més intensa

o vestir-la, potser, de disfressa i mentida.

Però qui és ningú per inventar-se el so

que em parla dintre meu, on peixo l’existència!

vull ésser en el món, no restar en un caixó,

o potser, encara viva, servar la consciència.

Però sóc prop la fi, i em manca fortalesa,

i exhaust, a punt d’esclat d’un xiscle ben callat,

cal esmolar les ungles, vomitar l’amarguesa

i aixecant el teló, renovar el decorat.

I si per companyia sols tinc la solitud,

vull vèncer el cada dia, com única virtut.

2

Tothora amb el cap cot i la boca fermada,

barrejant el silenci amb espurnes de mot,

amb la por, sota terra, com l’arrel castigada,

em cerco en la mudesa del no-res dins el tot.

T’emmotllen i canvien rebrots d’identitat

i et pengen d’aquell fil que et manen i no vols,

titella de mal ésser i falsa veritat,

i et tornes com un núvol que es menja tots els sols.

I, mentrestant, et sagna el vespre del teu dia,

d’aquella nit que clou la pàgina del cor.

Em pesen les paraules i, amb elles, l’agonia

que hi ha rere la porta del mur de la dissort.

Burxant la teva nafra et claven el punxó

i, l’ànima se’t crema pel foc de dir, que no!

Nati Regàs

#FemBarri

A ERC Viladecans portem anys proposant mesures per recosir els barris de la ciutat, físicament i mental. Volem consolidar un sentiment compartit de pertinença, reforçar una identitat local on tothom se senti còmode i que fomenti l’autoestima col·lectiva. Perquè al capdavall això també té implicacions positives en la qualitat de vida. Entendre l’espai públic com un bé comú per fomentar el civisme o apel·lar als nostres actius socials, culturals, econòmics, esportius, patrimonials, naturals o paisatgístics per apoderar-nos. Només així, si en som plenament conscients podrem protegir-los i prestigiar-los com cal.

És una tasca complicada, no ens enganyem, per la proximitat amb Barcelona, per la globalització, pel triomf de l’individualisme per damunt de la col·lectivitat, per la tendència a desconnectar en allò que no ens afecta directament, per la indiferència amb què sovint s’observen les dificultats alienes, per l’absència d’un marc mental que prioritzi l’esfera local a l’espai mediàtic nacional o estatal que transmeten els nostres televisors i dispositius electrònics. Molta gent i molta soledat. Permanentment connectats, això sí.

Precisament per trencar amb aquestes dinàmiques -que no són ni molt menys exclusives de Viladecans- i per reeixir en aquesta realitat metropolitana que sovint ens engoleix, des d’Esquerra Republicana apostem per perseverar i posar en valor allò que ens defineix com a poble. Tenim un munt de fortaleses i oportunitats al nostre abast, del que es tracta és de saber aprofitar-les i de no perjudicar-les: el Parc Agrari, el Delta del Llobregat, Sant Ramon, la cultural popular, l’esport, l’economia solidària i el cooperativisme, el comerç de proximitat, la nostra joventut, el voluntariat, la gent gran activa... Un orgull de ciutat.

Molt està per fer i hi ha molt a millorar. Així ho estem recollint durant la campanya #FemBarri amb la qual des de finals de 2018 resseguim tots els barris de la ciutat per conèixer de primera mà les necessitats i les propostes dels veïns. Mesures que ens ajudaran a perfeccionar el nostre model de ciutat. Està sent una experiència molt valuosa que, en l’àmbit més personal, m’està permetent entrar en contacte amb famílies i persones de diversos punts de la ciutat i contextos diferents (parelles reconstituïdes, dones grans que viuen soles, etc.). Un actiu social que ens ajuda a configurar el nostre model de ciutat i que ens referma en l’objectiu d’aconseguir un nou Viladecans, que torni a posar el seu destí al servei de les persones en lloc de les multinacionals o les empreses constructores.

Bàrbara Lligadas

La mandra, motor del món

Aquests darrers temps en què la paraula “democràcia” corre amunt i avall com una mena de signe d’identitat que perd volada com més superficialment s’utilitza, he viscut un petit conflicte en una entitat de la qual formo part, que m’ha fet pensar que els fonaments de la democràcia rauen, no només en l’esfera pública i política, sinó també i sobretot en la vida laboral i la vida de les entitats ciutadanes. 

Durant uns quants anys he fet vida activa sindical, cosa gens ben vista per la gent d’ordre. Certament que en un entorn laboral normal, demanar explicacions de les coses, vetllar per l’aplicació correcta de la llei i perquè no hi hagi riscos de salut laboral, i procurar eixamplar les condicions laborals en favor dels treballadors: més contractació i en millors condicions, conciliació de feina i atenció a la família, és vist com una mena de conflicte irresoluble. Si no hi ha problemes coneguts i hi ha confiança en el “jefe”, ¿de què ens hem de preocupar? ¿volem crear problemes? ¿hem de fer prendre partit a la gent? Bé, és veritat que de vegades es creen conflictes innecessaris o que hi ha gent que fa mal ús, per exemple, de les hores sindicals. Però també ho és que el sindicalisme no s’ha creat només per donar sortida als grans conflictes sinó per incrementar la participació democràtica dels treballadors en la vida quotidiana i per evitar que n’hi hagi, de conflictes. Preocupar-se per un correcte desenvolupament de la vida laboral significa estar al cas de coses solemnement avorrides i complexes, i ens sentim desbordats: desxifrar els fulls de salari, conèixer el conveni col·lectiu que s’aplica, aprendre a llegir balanços, comprendre les dificultats per a la vida de les empreses enmig d’una crisi econòmica brutal…; i estar al cas també d’altres coses que no són avorrides però per a les quals no sembla haver-hi una solució fàcil: les dificultats per mantenir el nivell i la formació que demana el món laboral, el difícil accés dels joves a la feina, la continuada discriminació de les dones, l’atur crònic, a banda de les preceptives retallades allà on n’hi hagi. Tot plegat no implica necessàriament desconfiança en aquests llampants “jefes”, però no implicar-s’hi fa que totes aquestes qüestions complexes i avorrides quedin en mans exclusivament de les grans institucions sindicals i dels polítics, si poden i volen ocupar-se’n. I es perd la nostra capacitat d’anar al fons de les coses, de ser creatius, de fer-nos corresponsables dels èxits i dels fracassos. I d’exercir la nostra ciutadania. Però fa mandra, sobretot si totes ens ponen o si podem fer veure que ens ponen. Si a nosaltres ens va bé, ja n’hi ha prou… 

I amb les entitats passa una mica igual. Em deia el president d’una entitat que conec bé que li toca fer tota la feina. La pròpia i bona part de la dels altres. Hi juguen la formació i la disponibilitat de cadascú per assumir segons quines responsabilitats. Però aquí també hi ha indicis de mandra per part dels socis. Gestionar una entitat és fer política a petita escala: ¿Què volem aconseguir? ¿Amb quins mitjans? ¿Amb qui podem comptar? ¿Amb quins límits? ¿Com ens escoltem i dialoguem mútuament? Això demana imaginació, participació, constància… i dona pas a una certa vida col·lectiva i a canvis en les persones, que poden sentir-se més valorades i més creatives (aportant allò que justament el món laboral no sol aportar). Però solem delegar en les juntes i jutjar els resultats des de la barrera. Si ho féssim probablement millorarien la convivència i la qualitat de la gestió pública, perquè unes entitats actives repercuteixen en una vida política i municipal també més activa. Però sovint deixem perdre l’ocasió.

Abordar a petita escala la complexitat de les coses, encara que en un primer moment pensem que no en sabem, que no som creatius, que ja funcionen les coses per si soles, ens posa en el camí incert de l’aprenentatge, del dubte, de l’error. Però ens situa al bell mig de la vida col·lectiva i democràtica, amb encerts i errors. La democràcia no és per als ciutadans saberuts, sinó per a tots. Si la democràcia de baix de tot no funciona, la de dalt serà impossible.

Mercè Solé

Nadal i Reis a Viladecans

 23 de desembre: cursa de Pares Noël

Fotos: Carles Castelló

24 de desembre: el tió

Fotos: JaumeMuns

Exposició de pessebres a la Torre del Baró

Fotos: JaumeMuns

El campament dels reis mags

Fotos: Carles Castelló

La cavalcada de reis

Fotos: Carles Castelló

Fa 10 anys que va començar tot

El 19 de gener de 2009, ara fa just 10 anys, es va celebrar, a l’antiga sala de plens de la Torre del Baró, una taula rodona sobre el model de la nostra Festa Major, en què van participar representants dels diversos grups polítics presents a l’Ajuntament: María Salmerón pel PSC, Carles Lozano per CiU, Sergio García pel PP, José Luis Atienza per ICV-EUiA, Joan Bonich per ERC, i David Chacón per Ciutadans. La taula rodona la va organitzar aquesta revista, Viladecans Punt de Trobada, perquè volíem que la nostra festa tingués més personalitat de la que tenia.

Allà va quedar clar que, efectivament, a la nostra Festa li calia buscar una identitat pròpia, però que això qui ho havia de fer érem tots, i en especial el teixit associatiu. I el missatge va ser rebut. Allà mateix, a la sortida, els representants d’algunes entitats ens vam autoconvocar per començar a parlar-ne. Volíem un element aglutinant sense significació religiosa, ni política, ni de cap altra mena. I ben aviat, potser a la segona reunió, el Josep Ginjaume va llançar la idea: com que l’any anterior s’havien trobat restes de mamuts a la bassa de laminació de Can Guardiola, podríem fer un mamut. I ja va estar. Vam crear la Coordinadora d’Entitats El Mamut de Viladecans, i aquell mateix any, el 4 de setembre, després del Pregó de Festa Major, uns ardits exploradors ens van poder oferir la primera imatge del Mamut, una foto aconseguida amb grans dificultats. I l’any següent, amb el patrocini de l’Ajuntament, vam tenir ja el Mamut pròpiament dit, i vam fer la primera Mamullada. I la canalla se’n va enamorar, i els grans ens el vam fer nostre. I així fins al dia d’avui.

La Coordinadora ha tingut tres presidents –Josep Lligadas, Mercè Solé, i ara Josep Mumany–, i la Colla del Mamut, que són els que el fan anar amunt i avall, dos caps de colla –Joan Nieto, i ara Miguel de la Rubia–. Però amb ells, tant en els primers temps com ara, molta i molta gent que hi ha treballat i l’ha fet possible. Visca el Mamut de Viladecans i visca la creativitat col·lectiva!

1981: no a l’ OTAN

A Viladecans, l’any 1981, els Consells Populars de Cultura Catalana varen organitzar una campanya d’informació contra la permanència d’Espanya a l’OTAN, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. A la torre del Baró es va penjar una pancarta i diverses entitats van organitzar actes informatius.

Uns anys més tard, el 12 de març de 1986, mitjançant referèndum es va aprovar la permanència d’Espanya a l’OTAN. A Catalunya va guanyar el no. 

Jaume Muns

Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més

 Fa dies que vull començar aquest escrit, però no sé com fer-ho. Podria titular-lo Una mil·lèsima part, perquè fa referència a un miler de persones, 1.060 concretament, de les quals jo en formo part i en represento, doncs, una mil·lèsima part gairebé. També he pensat en una presentació més cinematogràfica Vuit cognoms catalans: Castelló, Segarra, Peirats, Aznar, Solina, Bosch, Bernades i Guardiola. Tot i que Aznar podria semblar poc català, sobretot si es pronuncia amb fonètica castellana, d’“Asnar” ja n’hi havia el 1200 lluitant al Regne de València. Una tercera opció era dir-ne 300 anys dels Solina a Viladecans. Finalment, he decidit deixar-ho en Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més. Com he dit més amunt, he localitzat més de mil persones amb les quals mantinc parentiu, amb 567 en grau de consanguinitat. Entre aquestes n’hi ha 65 amb el cognom Castelló; 14, Segarra; 17, Peirats; 24, Aznar; 241, Solina; 23, Bosch; 92, Bernades i 9, Guardiola. 

Sempre m’ha atret conèixer quin parentiu puc tenir amb els que m’envolten. Em deu venir de mena perquè, quan vaig començar a cercar documents i resseguir l’arbre genealògic de la meva família, vaig descobrir que el meu pare ja l’havia iniciat per la branca castellonina i que la Josefina Bernades, cosina segona de la meva mare, ho havia fet amb la branca lleidatana. Ella m’ha facilitat tot el seguiment de la línia Bernades Guardiola. Jo he fet l’estudi partint de la branca viladecanenca, els Solina Bosch i estic molt content d’haver-ho fet perquè m’ha permès viatjar en el temps, força enrere més que no massa lluny. He anat fins el primer quart del segle XVIII sempre dins l’àmbit geogràfic dels Països Catalans. 

De tots els meus avantpassats, els Solina, són els primers que es van instal·lar a Viladecans. El cognom Solina fa més de tres-cents anys que apareix en els papers que he pogut consultar. Els segueixen els Bosch; he trobat Bosch documentats més de dos-cents anys enrere. La resta, han aparegut en el transcurs dels darrers cent anys: els Castelló Segarra i Peirats Aznar van arribar a Viladecans l’any 1924. El meu pare va néixer a la Vall d’Uixó (Castelló) l’any 1923 i la meva àvia Maria Bernades Guardiola, nascuda a Tàrrega (Lleida) l’any 1900, va arribar a Viladecans el 13 de desembre de 1926, per fer de llevadora al poble, on va conèixer el que seria el seu marit i el meu avi Isidre Solina Bosch. Tot l’anterior per dir-vos que l’1 de gener de l’any que ve, farà tres-cents anys que va néixer el Solina que ha donat el cognom a molts viladecanencs i viladecanenques actuals. Un any abans que ell havia nascut una germana seva, la Francesca Solina Mommany però, en aquest cas, en transmetre’s per línia femenina, es va perdre a la segona generació. 

Abans de seguir amb els Solina vull fer un apunt sobre la branca Bosch. Joan Bosch Figueras, nascut a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), es va casar a Viladecans amb Engràcia Carbonell i van tenir uns quants fills. Un d’ells, en Baldiri (1816-1867) es va casar amb Rosa Blancafort Canals (1825-1908). 

Anys més tard, al 1858, va néixer Josefa Bosch Carbonell (1858-1903) que seria qui entroncaria amb la branca Solina en casar-se l›any 1883 amb Bernat Solina Canals (1853-1934). D’aquest matrimoni en naixerien quatre fills, un d’ells va ser l’Isidre Solina Bosch, el meu avi matern. 

Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) ara mateix viuen a Catalunya 68 persones que de primer cognom es diuen Solina i 43 de segon. La majoria són al Baix Llobregat i al Barcelonès,  63 i 37 respectivament. Al meu arbre familiar n’hi ha 39 que el duen de primer cognom i 26 de segon. Pocs Solina hi ha que no siguin de la família. El Miquel Solina (Sabadell 1682 – Viladecans 1736) va ser el primer Solina de Viladecans. El 13 de juny de 1715 es casà a l’ermita de Sant Llorenç amb Madrona Mommany (Sant Boi 1687 -  Viladecans 1756) que vivia a Sant Climent.  En casar-se es van instal·lar a Viladecans, van tenir uns quants fills, entre ells Joan Solina Mommany (1719-1794) que l’any 1748 es casà amb Maria Roig Pauses (1726-1780). Fruit d’aquest matrimoni naixeren uns quants fills, un d’ells Baldiri Solina Roig (1752-1831) que l’any 1776 es casà amb la gavanenca Francesca Sabatés Jané (morta a Viladecans l’any 1790), entre els fills de la parella hi havia el Joan Solina Sabatés (1786-1860) que l’any 1811 es casà amb Maria Vilà Consul (1794-1846). L’any 1816 neix Joseph Solina Vilà (1816-1882). En Joseph es casà el 13 de desembre de l’any 1838 amb Rosa Canals Nicolau (1819-1893) i, el mateix dia, un germà d’en Joseph, en Joan, ho feia amb una germana de la Rosa, la Cecilia. Això farà  que els fills de totes dues famílies duguin els mateixos cognoms, Solina Canals, i fa que el seguiment sigui una mica enrevessat. En Joseph i la Rosa tingueren uns quants fills, entre els quals el Benet (1850-1923) i el Bernat (1853-1934). 

El Benet Solina Canals és va casar amb la Francesca Bosch Mariner. Van tenir set fills, dels quals només en Josep, en Pere i en Joan van tenir descendència, onze fills en total. Dels onze només el Josep i l’Enric Solina Mateu, el Josep i l’Isidre Solina Solina i el Benet, l’Eugeni i la Núria Solina Valls han tingut descendència: la Montserrat, l’Antònia i l’Enric Solina Conesa; la Maria, el Joan, el David i la M. Rosa Solina Molins; la Magdalena i la Pepita Solina Feu; el Pere, l’Anna i la M. Jesús Solina Montero; Benet Solina Garcia; l’Imma, l’Eugeni i la Núria Solina Fierro i, el Joan i la Carme Ramoneda Solina. Actualment hi ha dues generacions més que segueixen la nissaga Solina per aquestes línia. 

El Bernat Solina Canals es casà l’any 1883 amb Josefa Bosch Blancafort (1858-1903) i van tenir uns quants fills, entre ells l’Isidre Solina Bosch (1893-1980) que l’any 1928 es casà amb la Maria Bernades Guardiola (1900-2000). Van tenir només una filla, la Maria Teresa Solina Bernades, nascuda a Viladecans l’any 1928, que és la meva mare i la de sis Castelló Solina més fruit del seu matrimoni el 1951 amb el meu pare Vicenç Castelló Peirats (1923-2009). 

L’any 1717 a Viladecans hi havia 204 habitants, l’any 1787 ja eren 544. Si extrapolem,  l’any 1760 hi devia haver aproximadament 415 habitants. A l’arbre de la família l’any 1760 hi ha 17 Solina, això vol dir un 4% dels viladecanencs del moment. Si el mateix tant per cent ho traspassem al cens actual de Viladecans de 66.000 habitants, el 4% de la població representaria un total de 2.640 persones amb el cognom Solina.    

En tants anys de ser al poble de Viladecans els Solina s’han involucrat en diverses institucions tan públiques com privades. L’any 1774 Miquel Solina va ser batlle de Viladecans, més tard, d’altres Solina, han estat tinents d’alcalde per un total de 9 anys, regidors durant 24 anys, síndics durant 6 anys i secretaris durant 9 anys. També hi ha hagut presència dels Solina a les societats corals La Perla, La Fraternitat, Centre Parroquial, Cooperativa i La Lira; a l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, Diables i Timbalers; ballant la Tornaboda i, darrerament, al Mamut de Viladecans. 

Els pobles tenen les seves efemèrides comunitàries. Tanmateix, les famílies en tenim de pròpies i no menys significatives. Tres-cents anys de presència del cognom Solina suposen moltes circumstàncies i vivències més o menys atzaroses, anodines o curioses que els seus portadors han viscut a Viladecans però, sobretot parlen d’arrelament a un lloc. Dir-se Solina és, en certa manera, dir història de Viladecans i això és un motiu d’orgull per a mi. Per això he volgut compartir-ho amb vosaltres en aquest escrit.

Vicenç Castelló Solina

amb la col·laboració de Vicky Herrero Garcia

PD. El noms de totes les persones esmentades estan escrits en català, que és com ells mateixos es reconeixen i són anomenats per familiars i coneguts. Tanmateix, als llibres de registres els nascuts dins del període que va de l’1 de gener de 1859 fins el 4 de gener de 1977, apareixen en castellà perquè era prohibit de fer-ho en català. 

Fonts consultades i bibliografia:

Arxiu Parroquial de Sant Joan de Viladecans.

Arxiu Municipal de Viladecans

Viquipèdia

Guerra, N.; Luengo, M.; Salas, J.L. (1984), La lucha cotidiana por la vida: Viladecans 1800-1843. Ajuntament de Viladecans

Luengo, M. i col·laboradors (1996), El cant coral a Viladecans. La Lira 1945-1995. Ajuntament de Viladecans-Arxiu Històric de la Ciutat, en col·laboració amb l’Agrupament Coral La Lira.

Pessimisme nadalenc

Dies enrere, preparant la que de segur serà la penúltima mudança, bo i triant entre els llibres a guardar de l’Alejandra i els a reciclar de tots dos, via polpa de cel·lulosa, caigué al terra una quarteta on hi havia transcrit un poema. Es titulava “Soneto pesimista” i venia firmat al capdavall per M. Clemente Martinez. La vaig recollir, llegir, i delicadament tornar a guardar.

D’aquest senyor us en vaig parlar en el núm. 35 del Viladecans Punt de Trobada de juliol de 2010 amb el titol Manuel Clemente Martinez, “el Maestro”. I també parlant del “Consell de Guerra Sumaríssim 43-IV-1961” al darrers números del VPdT de l’any 2011.

Us faig un poc de memòria.

En Manolo, aixì se’l coneixia, havia nascut a Almoradí l’any 1928. Patia focomèlia. El braç i la cama esquerres no eren sinó monyons al tors, i tenint la cama dreta curta i deformada també per aquest mal només tenia el braç dret com a extremitat bona, i sencera, per funcionar. 

De petit no caminava, rodolava impulsat pel braç; però de jove, amb una pròtesi especial, aconseguí com fer algunes passes un cop es posava dret. No pogué anar a escola, però en pla autodidacte aprengué fins assolir un saber de nivell universitari. Era capaç de pelar una taronja, fer-se el nus de la corbata, tallar-se les ungles i gairebé el que vulgueu... en sóc testimoni. Volgué ser mestre, però, com a minusvàlid que era, el sistema imperant no el deixà cursar estudis. Tot i aixì, amb tossuderia però al marge de la llei, acabà fent de mestre i ensenyant primeres lletres i aritmètica als hortolans analfabets del seu poble a la Vega Baixa del Segura, als quals donava classes nocturnes a ca seva, i que examinats oficialment “per lliure” aconseguien el certificat d’estudis. Acabà fins i tot conduint el seu propi automòbil des dels cinquanta anys fins la darreria del seu viure. Morí als 72 anys i la gent del seu poble, de seguit, li dedicà un carrer.

Segurament, en Manolo escriví i signà amb rúbrica aquest sonet que reprodueixo, cap a finals de 1962, l’any de les inundacions i la gran nevada, un any després d’haver sortit de la presó Model on hi passà sis mesos i un dia, perquè per a aquestes vivències sí que se’l considerava com un altre qualsevol. En un escorcoll a casa del seu germà, on vivia, la policia havia trobat a la butxaca de la seva americana desada a l’armari una octaveta del PSUC demanant Amnistia, llençada pels carrers setmanes abans, i li caigué un Consell de Guerra que el dugué a residir una temporadeta a la “Model” del carrer Entença de Barcelona.

Diu així:

SONETO PESIMISTA

La muerte acecha en lucha cruel;

de la ignorancia brota la esclavitud;

la puta comercia su juventud

y el vicio se revuelca en el burdel.

El preso en su cárcel húmeda y fría

añorando libertad languidece

y aquel pobre, que trabaja, padece

silicosis, bronquitis... a porfía.

Suda el esclavo, calla su inquietud;

el topo de las minas enmudece;

despierta rebelde la juventud.

Y en tanto ya crujen las cadenas

que en el ergástulo humillan al hombre,

yo escondo mi cobardía..., mis penas.

Un perfecte anàlisi de situació en hendecasíl·labs on hi podem veure el procés a Julià Grimau, la fi de les vagues d’Astúries que havien propiciat el naixement de CC.OO., l’abocament al malviure, la penositat de la feina al món laboral que ell només coneixia d’oïdes, el de Cia. Roca Radiadors on hi treballaven excompanys de presó i el món de les mines escoltat a Ràdio Pirenaica, i també la presa de consciència de la gent jove com a esperança d’alliberament i única cosa pal·liadora del seu ínfim estat d’ànim.

A més a més de no deixar-ne passar una a la desmemòria i fer públic fets i gent mitjançant el VPdT, us he de dir que l’encarar-me amb el paperet de marres guardat entre llibres m’ha obligat a anar al “Diccionario de Real Academia de la Lengua Española” per saber que coi volia dir aquesta paraula tan lletja que mai havia llegit: “ERGÀSTULO”. Si cal, aneu-hi també, serà una paraula més per fer paral·lelismes i comparacions al voltant de temps i lloc que us ha tocat viure, o si més no, una paraula gens gastada per explicar de què ens va i de què ens ve la cosa (en català només és qüestió de eliminar la darrera lletra, la O).

Tanmateix però, deixeu-me fer una mica el ploramiques (està de moda, a cor que vols) i burxar una mica la imaginació al voltant de l’empresonament d’en Manuel Clemente, perquè d’aquí arrenquen els versos. 

Fa un any, a la acabada de tancar presó “Model” del carrer Entença de Barcelona, la Generalitat ens feia, per celebrar-ho, la mostra “La Model ens parla: 113 anys 13 històries”. Evidentment, la d’en Manolo no hi sortia, ell no era ningú i hi havia anat a parar en el marc d’una operació rutinària anti-PSUC del franquisme; vaja! que només fou un pres un poc atípic que havia d’anar com si fos un bulto a collibè del seu germà per anar d’un lloc a un altre, tancats tots dos a la mateixa garjola i cel·la pel mateix temps i fàtua raó. De la cel·la al pati, de la cel·la al menjador, viceversa i arreu. No us en feu creus, al franquisme no li venia d’aquí palesar la seva crueltat o impietat. No. Era una tara d’origen de la soca que aviat es podrà tornar a constatar, em sembla a mi.

Ben “ergastulats” a la “Model”, els Clemente no reberen cap altra visita misericordiosa que la del vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, quan ja havia deixat, o hagut de deixar, Viladecans. El mossèn que, mesos abans, anava pastoralment i amb bona voluntat a donar clases de llatí al Manolo a ca seva, al carrer Major.

Doncs això, memòria pessimista que és la que orienta el futur que delim, oi?

“Només és nostre el que vàrem perdre”... i no recordo qui ho va dir, ves. Però em sembla que aviat ho acabarem dient tots. A no ser que aquest Nadal nevi... com l’any 1962. 

 Cantem doncs!: “Rorate caeli desuper et nubes pluant iustum”.

Andreu Comellas Doñate 

Mosquiter de doble ratlla de Hume (Phylloscopus humei) Riera de Sant Climent, 8 de desembre de 2018

Primera citació al Delta del Llobregat, trobat per Ferran López el 22 de novembre de 2018. Similar al mosquiter de doble ratlla (vegeu Punt de Trobada núm. 93), té només una franja blanca prominent en l'ala i la segona franja un tret curt i feble. Els colors són en general més tènues.

El seu estil de vida arbori i colors críptics fan que sigui difícil d'observar. Està en constant moviment. Cria a les muntanyes de la Xina o Mongòlia. És comú en la major part de la seva àmplia zona de distribució, per la qual cosa no es considera una espècie amenaçada.

Eio Ramon

L’esquerra i el sentit de transcendència

Ara que ve Nadal, segurament sentirem a parlar –amb un cert desdeny– de com els cristians ens vam apropiar, per allà al segle IV, de la celebració del Dies natalis solis invicti, és a dir, del dia en què neix el sol invicte. Per als cristians, aquest sol és Jesús (“ens visitarà un sol que ve del cel”, diu un famòs càntic de l’evangeli de Lluc); per als romans era l’emperador. La nit més llarga comença a escurçar-se. Una ocasió que gosaria dir que totes les civilitzacions que tenen una mínima sensibilitat per la natura han celebrat. La nostra no ho tinc clar, perquè més que observar la natura, observem el mòbil. Els urbanites no estem gaire al cas del sol, tot i que els de Viladecans que agafem el bus 80 o 81 en direcció al Prat a l’hora en què surt el sol, gaudim d’unes vistes espectaculars que ens alegren tot el dia.

Hi ha qui voldria escombrar el Nadal cristià perquè està enfadat amb l’Església. De motius en pot tenir molts; certament no en falten. Però a mi, què voleu que us digui, tal i com estan avui les coses, em sembla que celebrar que neix algú que, sense poder, ni prestigi, ni diners, pot i vol canviar el món és una font d’esperança, tant si es contempla des de la fe cristiana com si es contempla des d’un agnosticisme crític. I és algú que, per cert, només és reconegut per quatre arreplegats i uns estrangers. Bàsicament perquè la major part de treballadors també neixen sense poder, ni prestigi ni diners i molts, a través del moviment obrer, fan el que poden per transformar les coses pacíficament. És un missatge que continua sent potent, en època de refugiats, de desnonats, d’aturats, d’immigrants, d’ultradretans, d’imperis, de persecucions, de dificultats de convivència.

Tot plegat em va venir al cap el passat 30 de novembre, en què unes quantes dones d’ICV-EUiA i Podem ens vam animar a “actuar” contra la violència de gènere. Això d’actuar ve perquè ens ho vam prendre com una actuació: cadascuna de nosaltres va intentar expressar de la manera més artística que va saber (pintura, poesia, imatge, lectura, ball…) què significa la violència contra les dones. I he de dir que em va sorprendre molt positivament el resultat. És clar que hi havia nivells diferents, però totes vam trobar un espai on ser nosaltres mateixes i crec que el conjunt va ser molt reeixit.

Em direu que què té a veure el Nadal amb la violència de gènere, i encara amb el títol d’aquest article. Doncs té a veure que crec que l’esquerra, permanentment acusada de “bonisme” pels qui pensen que els valors humans només serveixen per maquillar escolars, guanyaria molt si a més a més de lluitar contra els abusos d’algunes institucions, s’obrís a la transcendència, pel camí de l’art o del silenci, o de la proximitat amb la natura, o del reconeixement del fet religiós o espiritual en sentit ampli. Tots són camins que en un moment o altre conflueixen. Perquè el “bonisme” s’arrela en el sentit més solidari: “jo no puc estar bé si tu no estàs bé”, que en el fons és l’expressió d’un lligam que uneix totes les persones, i que a vegades rep el nom de “re-ligio” i de vegades el de “tots-som-u”. El Nadal en el fons celebra la Pasqua: el més vulnerable, el més petit, aquell a qui tothom menysprea, pateix però el seu patiment és transformador per a tots. Un missatge molt allunyat de l’edulcorat Disney que sembla que ens obligui a estar contents i feliços per Nadal, envoltats de família. Ben al contrari, els cristians celebrem que per a aquells que estan sols, en situació vulnerable, tristos, malalts, aturats, abusats, violentats, refugiats, empobrits, desnonats… neix contra tota evidència una gran esperança. Això ja és qüestió de fe. Perdoneu l’embolic. Potser m’he pres una copeta de més. Però estaria bé parlar-ne un dia entre la gent d’esquerres en lloc de lluir anticlericalismes una mica tronats, oi?

Mercè Solé

Propostes per a Viladecans: Última entrega.

Us oferim aquí l’última entrega de les Propostes per a Viladecans que hem anat publicant en la nostra revista al llarg d’aquest any. En total n’hem rebut, i publicat, 37. Moltes gràcies a tots els qui hi heu participat. Ara, des de la revista, mirarem de difondre-les tant com sigui possible. 

Començar a cridar i a punxar simultàniament

Al CAP Mas Font (no sé si als altres també passa), quan un va a fer-se una anàlisi de sang, es troba que comencen a cridar els pacients a les 8 o les 8,05, els fan fer cua, i a les 8,15 o 8,20 comencen les extraccions. Aquesta cua incòmoda, especialment per als molts pacients grans o malalts, resulta molt pesada i innecessària. La solució seria senzilla: que es comencessin les crides al mateix temps que les extraccions. Seria una bona mostra de respecte als pacients.

Rebaixar les alçades dels pisos a tocar de l’ermita de Sales

En el projecte d’urbanització d’Oliveretes o Pla de Llevant hi ha previst, a tocar de l’ermita de Sales, uns altíssims blocs de pisos i una via ràpida. Mala manera, sens dubte, de cuidar un monument en el qual l’administració pública s’hi ha gastat tants diners! Per això, demanaria de fer cas a la proposta que el Centre d’Estudis Urbans va fer en aquesta mateixa revista, i reduir les alçades i la rapidesa de la via. Si es vol, es pot fer.

Replantejar les places d’aparcament del carrer de la Muntanya 

L’altre dia no vaig poder obrir la porta de casa. Un camió estava passant per sobre la vorera i m’ho impedia. Vaig haver d’esperar que el camió passés, i vaig poder sortir. I no és el primer cop que em passa. I és que el carrer de la Muntanya, entre el passatge de Sant Sebastià i el carrer de Sant Antoni, dels números 32 al 42, s’estreny. I els cotxes que aparquen, tant en llocs legals com davant els guals, fan que al carrer li quedi tan poc espai que els camions hagin de pujar a la vorera, amb perill per als veïns i per als balcons, i fan que entrar als guals exigeixi unes habilitats conductores que no tots tenim. Són vuit places d’aparcament que s’haurien de suprimir, i tots hi patiríem menys.

Muntar un taller de bones pràctiques polítiques

Estaria bé: un taller on prenguessin part els diversos partits polítics, i les persones “no alineades” amb interès per la política. Per parlar de com evitar la crispació, de les bases per al diàleg, del consens, del respecte, de les formes i dels continguts… Potser n’hi hauria prou a un cine fòrum sobre Sí Ministre o Borgen… Surrealista? Ingenu? Sí. I?

Imagina que no hi ha cel

És una imatge bonica i immensa la que ha captat l’ull, aquest ull màgic del Jaume Muns, indiscutible premi d’Arts Visuals del Baix Llobregat del Centre d’Estudis Comarcals. Aquest instant, que té alguna cosa de portada de novel·la de Verne, amb aquesta lluna amb serrell despentinat, sense aquest triar l’instant precís, –el just, ni abans ni després–, hauria estat com si mai no hagués existit. I quan el diafragma va tancar-se va congelar aquest moment en què la llum comença a acomiadar-se i encén el fanal de la lluna com abans s’encenien els fanals de gas de la capital. Aquest instant serà per sempre de Jaume Muns i dels que mirem aquesta foto. I el satèl·lit, el mateix que dibuixàvem amb cara quan érem nens, se’ns transparenta en color sèpia. I veiem els mars foscos que són fosses i les muntanyes clares que són roques. I veiem aquest moviment fumejant al front, com de sorra del desert aixecada pel vent, que podria fer témer que la cara de la lluna és una il·lusió que pot desfer-se d’un moment a l’altre.

Assaltar el cel com el somni de la nova política. ¿És un ocell?, ¿és un avió? És un avió. Un ocell de metall amb aletes de peix en el cel gris com un teló d’acer. Seria com una pista d’enlairament si no fos pels rastres visibles de cel blau en retirada. La llum carbassa de la tarda tenyeix la suor de les aixelles d’aquest animal amb molts Jonàs viatjant al seu ventre.

Així de lluny de semblen forats però no són forats. Són finestres amb vistes. Ens podem asseure en un continent i aixecar-nos en un altre. Tenim una sensació d’alleujament, de victòria, quan prenem terra al nostre destí perquè, tot i haver pagat el bitllet, ens sentim fràgils entre els núvols, i si mirem a baix tot fa pinta de mapamundi. El món és petit a través de la finestreta d’un avió, i veure’l és com si a nosaltres també se’ns fes més petita l’escala i acabéssim sent el que en el fons som –insignificants i intranscendents, tot i que no val la pena pensar-hi gaire. Aquest avió que puja al cel fa que el món sigui un mocador. Un mocador que ens continua venint gran.

Aquest miracle de donar la volta al món en un obrir i tancar els ulls, encara que sigui amb ajuda del diazepam, no impedeix que siguem incapaços de fer miracles en teoria més fàcils. L’Aquarius, que no navega el mar del cel sinó aquest mar de vores i entre terres que és la Mediterrània, no pot rescatar pasteres perquè no té port on atracar. La imatge de l’avió empinant-se al cel és la supèrbia del triomf del progrés davant els elements. La de l´Aquarius, la del retrocés i fracàs davant la necessitat aliena. El cel pot esperar per als pobres. Únicament els queda el mar.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns